El meu nom me’l va ficar ma mare, pero com és meu, el puc canviar
El nom del meu fill el vaig ficar yo i la seua mare, i també ell, el podrà canviar.
El nom de la llengua de ma mare, que també és la meua, solament el puc canviar yo.
El nom de la llengua del meu fill, que també és la meua, solament ell el podrà canviar.
Bo, aixina i tot, despuix de lo que he dit, he de donar les gràcies a Catalunya per defendre la meua llengua. Per no
deixar que es perga i per fer que tots la respecten.
Gràcies Catalunya. Res més.
Ara be, no puc oblidar donar les gràcies a Joan, per el seu Tirant lo Blanch, el millor llibre de tota la lliteratura que mai
ningú ha fet en la meua llengua, i gràcies a tants atres valencians que també han escrit maravellosos llibres en esta,
la meua llengua, en fi, gràcies a Valéncia, és lo que vullc dir. Gràcies a Valéncia, perque ademés de ser la capital de
l’antic regne, ho era també de Europa, pot ser del món sancer, de la cultura i de tot lo demés. Gràcies Valéncia, Gràcies
als valencians, castellonencs i alacantins, que hem construït esta llengua durant sigles i sigles, perque per això podem
mostrar al món en orgull la llengua mes dolça, mes ritmica, més bonica que cap atra. Aixina és com parle yo, aixina
es com parla el meu cor. I vos vullc dir, que el meu cervell no té llengua, perque no té ideología, solament obedix al
meu cor.
El meu cor és valencià, és lo mateix que dir, el meu cor és universal perque és el meu.
Per a que entengau lo que vullc dir, traduiré a la meua llengua, una vella i bella cançó de Joan. Pero este no era
valencià i en la meua llengua m’agrada més. Ara voreu amics;
Somia que no hi ha cel, perque si ho intentes és fàcil
Somia que no hi ha res per lo que matar o morir
Somia que religions, tampoc n’hi han. Somia a tot home vivint la vida en pau
Diràs que soc un somiador, pero no soc l’únic, això és segur.
Espere que algún dia t’unixques a mosatros, i el món serà un, solament un.
Somia que no hi ha propietats. Em pregunte si pots. No cal avarícia o fam.
Una germanor d’hòmens. Somia a tot home compartint el món.
Està era la cançó de Jhon Lenon. Ell imaginava i yo somie. Ara va la meua cançó:
Imagina que la vida és un somi. El teu somi. aixina que la teua vida també és teua.
Somia que hi havia una llengua que es parlava abans, en l’edat mija, en tot el Regne de Valéncia, en tot el Regne de
Mallorca, en tots els Comtats situats a l’est de la Corona d’Aragó, i pot ser en el Regne d’Aragó, en el sur de la bota
Itálica, en Occitània, pots seguir somiant si vols, pero he de dir que eixa és la meua llengua, el valencià, i pots seguir
somiant encara, perque com t’he dit, la vida és un somi. Somia que el Regne de Valéncia és més antic que Jaume, i els
meus antepassats eren els Ibers, que vivien entre el riu Ebre i el Segura. Em pregunte si allò també era un país, i si la
llengua que ells parlaven també era valencià. Pot ser.
«Si us plau», catalans, respecteu el meu somi. Per favor valencians, parleu en valencià
Un home tenía un somi. Es dia paisos valencians. Perque tots els que estan dins d’estes terres parlaven la llengua
valenciana. És la meua llengua, pero eixe no és el meu somi. I per això, si cal, eixiré, “sortiré”, d’esta terra. De la millor
terreta del món, com va dir Jaume
El nom de la meua llengua és el valencià. Res mes.